VALORACIÓ FINAL

Ja fa tres mesos de la primera entrada a aquest blog i ja s’està acabant. Bé, aquesta és la última entrada i es una valoració general de la feina feta durant aquest temps. La idea d’aquest blog era fer un resum de les classes d’història econòmica i després fer un comentari de com les classes m’havien ajudat a entendre la realitat actual.

La valoració final que en faig del blog es bona. Tot i que al principi em feia mandra fer-lo, crec que les entrades han anat millorar mica en mica. Però també crec que els comentaris finals de cada entrada podrien estar millor, en el sentit que m’ha costat molt relacionar conceptes de l’època de la Revolució Industrial amb l’actual. A mesura que anàvem estudiant èpoques més recents m’era més fàcil fer el comentari.

El concepte més positiu d’aquest blog és que els resums de les entrades, a més a més, de donar-te l’obligació de mirar el temari cada setmana, em serviran per repassar els temes de cara a l’examen final.

I finalment, tot i que en els comentaris m’ha costat expressar-me i molts cops no he dit tot el que volia dir, crec que l’assignatura m’ha ajudat a entendre el món des d’una altra besant, a partir de la seva història econòmica. A més a més m’ha fet pensar en les similituds de la crisi actual i la crisi dels anys trenta i si els polítics recorren a la història per trobar solucions a la crisi actual.

LES SORTIDES A LA DEPRESSIÓ DELS ANYS TRENTA

Abans de posar-nos a les diferents polítiques que van adoptar els diferents països anem, primer, a descriure les polítiques generals:

- Tradicionals: política aranzelària i devaluació de la moneda.

- Monetàries: té coma prioritat la estabilitat monetària a través de la deflació (contracció de la demanda, massa monetària, preus i inversió), de la despesa social i el consum.

- Keynesianes: la clau de la prosperitat és la inversió a través de l’expansió del consum i la demanda, garantida pel dèficit pressupostari.

El següent quadre resumeix les polítiques d’aquests quatre països i a l’entrada següent ampliarem el cas dels Estats Units. Veiem clares les diverses polítiques per sortir de la crisis de cada país. Tot i que hi ha algunes semblances entre països, cada país adapta les seves polítiques a la seva situació dins de la crisis.

Polítiques i països	Estats Units (1933-39)	Alemanya (1933-39)	Gran Bretanya (1931-39)	França (1929-36)
tipus de canvi	sortida del patró-or i devaluació del dòlar el 1933	control de canvis	sortida del patró-or i devaluació de la lliura el 1931	permanència al patró-or fins a 1936
política monetària	expansiva (a partir de 1933)	expansiva (a partir de 1933)	expansiva (a partir de 1931)	restrictiva (fins a 1936)
despesa pública	alta	alta	baixa	baixa
regulació de l’Estat	força	molta	poca	poca
evolució del salaris reals	en augment	en disminució	en augment	Manteniment
política comercial exterior	suavització del proteccionisme	control del comerç exterior i de les relacions amb l’Europa de l’Est	proteccionisme i relacions preferents amb l’Imperi britànic	Proteccionisme

Font: campus virtual de la UB (Historia econòmica mundial)

ELS NEW DEAL DELS ESTATS UNITS

Va ser Roosevelt qui va impulsar el New Deal, un conjunt de solucions per resoldre els problemes dels crisis. Totes les solucions eren expansionistes i amb una gran intervenció de l’Estat. El New deal volia actua sobre l’economia per recuperar la confiança del públic en les institucions, per impulsar el consum i per un repartiment menys desigual de la renda. La seva actuació la podem dividir en cinc aspectes:

- Regulació de la banca i de la borsa. Els bancs van ser tancats per inspeccionar la seva solvència i rebre ajuda estatal. La Reconstruction Finance Corporation (RFC) va adquirir accions o obligacions d’empreses i va funcionar com a oferent de crèdit. Els bancs es van dividir en bancs comercials i bancs d’inversió, aquests últims només podien duu a terme operacions a llarg termini i operar amb borsa. A partir del New Deal la borsa va estar molt inspeccionada i cada títol nou tenia que fer un informe.

- Política monetària: l’objectiu era augmentar el consum a través de l’increment de la massa monetària i la despresa pública. Es va paralitzar el patró or i el dòlar va reduir a la meitat el seu valor, així es volia aconseguir augmentar la circulació de la moneda. Aquestes mesures no van permetre una recuperació ràpida.

- Política pressupostària: es va augmentar la despresa pública, amb la intervenció directa de l’Estat en les obres públiques i l’agricultura. A més a més, es va crear la seguretat social que va introduir la jubilació, subsidis d’atur i d’accident laboral o malaltia professional.

- Política agrària: es volia aconseguir la recuperació dels preus i proporcionar crèdit als agricultors. Es recompensar als pagesos que conreessin productes que no donessin excedents, per així reduir la oferta i es va crear una institució de crèdit rural.

- Intervenció en el sector industrial. La NIRA (National Recovery Administration) era un conjunt de disposicions per superar la deflació a través del manteniment dels preus i salaris i de l’eliminació de la competència destructiva. Els treballadors esperaven salaris més alts i més ocupació mentre que, les empreses esperaven que s’acabés amb la sobreproducció i que els preus pugessin. Per tant aquesta mesura no va funcionar.

Com acabem de veure, aquestes van ser les solucions proposades i posades en marxa per sortir de la crisi. Tot i això, EUA va sortir de la crisis gràcies a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, difícil de creure, per l’augment de la demanda de productes bèl·lics. Relacionant la situació dels EUA durant els anys trenta amb l’actual podem pensar que potser una mena de New Deal podria funcionar per sortir de la crisis econòmica però em de tenir molt clar que EUA no està en la mateixa situació que fa setanta anys.

Abans de la crisis dels anys trenta EUA tenir grans reserves d’or i després de la crisis va venir la Segona Guerra Mundial, que com ja he dit, va ajudar a la sortida de la crisis. Ara, si mirem la situació dels EUA veiem que ja no gaudeix de grans reserves a la Reserva Federal, per la gran despesa pública en les dos guerres d’Irak durant la presidència de G. Bush. Actualment B. Obama (saben el que va passar els anys trenta) està intentant que la crisis econòmica no acabi en una guerra, ja que està millorant les relacions dels EUA amb països com Cuba, Chile.

LA CRISI DELS ANYS TRENTA

Després de la guerra, EUA va passar a liderar l’economia mundial amb un fort creixement econòmic. Va augmentar la producció i la demanda de productes duradors, el sector de la construcció va créixer molt i també ho van fer les cotitzacions de la borsa. Però al principi de setembre de 1929 les cotitzacions van deixar de pujar i van caure en picat. Va ser l’inici de la crisi dels anys trenta.

Tot i el creixement dels EUA la seva economia presenta diversos problemes:
- Problemes agraris: el problema va ser la caiguda de la demanda tant interior (benestar de la població que els permetia substituir els productes agraris) com exterior (recuperació d’Europa). Això va fer que els preus baixessin i hi hagués acumulació d’estocs.
- Problemes industrials: l’augment de la productivitat que va patir la industria americana (electricitat en la producció, cadena de muntatge i introducció del camió) no es va reflectir en els salaris reals que van augmentar molt poc i tampoc es va reflectir en els preus de venda que no van baixar gaire. Les empreses obtenien uns beneficis molt alts i es va arribar a un punt en que es produirà més del que es consumia. Els sectors més afectats van ser els de consum durador. Les solucions que es van adoptar van ser finançar les compres dels propis productes mitjançant les vendes a terminis, concedint crèdits a curt termini a l’exterior i invertir en borsa o en préstecs per a la inversió borsària.
- Tensions en l’economia dels EUA: crisi de la construcció i de l’automobilisme, creixement de la inversió en borsa, absència d’autoritat monetària i convicció ideològica ultraliberal (reducció de l’estalvi, préstec exterior i inversió productiva), reducció préstec exterior i repatriació del capital (reducció de les divises i de l’or, mesures deflacionistes i proteccionistes i abandonament del patró or).

Els efectes de la crisi financera als EUA van ser la reducció dels beneficis de les persones que tenien diners a la borsa (moltes ventes), amb la qual cosa va caure el valor de les accions de la borsa de Nova York. Molts inversors, brokers, bancs i empreses es van arruïnar amb les conseqüències que això comporta; caiguda dels preus, acumulació d’estocs, frenada de la inversió, augment dels aturats i la roda involucionista (la caiguda de la demanda porta a excés d’oferta que provoca caiguda dels preus i augment dels estocs, fallides, aturats i això comporta altre cop a una reducció de la demanda).

La crisi financera dels EUA també va tenir les seves repercussions a nivell mundial. EUA va reduir els crèdits i va repatriar els capitals i això va provocar pànic a Europa a partir de 1931. La producció i el comerç mundial es van paralitzar i els preus van baixar considerablement, es van augmentar els aranzels i es van restringir les importacions.

Com hem pogut veure, la crisis dels anys trenta té molts punt en comú amb la crisis actual, si més no amb les causes que la van provocar. Tant en una com en l’altre, la construcció i els automòbils són els sectors més perjudicats i els que desencadenen la crisi, un per l’auge del seu preu i l’altre per formar part dels bens de llarga durada. També són un indicador clars de la crisis les baixes cotitzacions de la borsa, la restricció dels bancs en donar crèdits i els molts aturats que hi ha.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I ELS PROBLEMES DE RECONTRUCCIÓ

Al llarg de la primera dècada del segle XIX, les rivalitats econòmiques i colonials entre els Estats i el desig de protagonisme en l’àmbit internacional van donar lloc a una cursa d’armament i a la configuració de blocs oposats. Van ser aquests factors que van fer inevitable la Primera Guerra Mundial.
Crec que les conseqüències van ser més importants que les causes que la van provocar. Les conseqüències van ser:
- Demogràfiques: la guerra va provocar moltes morts, a més a més dels ferits. A conseqüència de les morts, moltes d’elles d’homes joves, el naixements van disminuir.
- Estoc de capital: venta d’actius estrangers, es frena la inversió i falta de manteniment (Bèlgica i França els mes afectats)
- Desequilibris financers: costos de la guerra en forma de deutes. Per finançar la els deutes de guerra es va acudir a l’augment dels impostos, l’endeutament del govern, l’espoliació dels territoris ocupats i l’increment de l’oferta monetària.
- Producció industrial: la producció va disminuir en els països bel·ligerants, va augmentar als neutrals i, especialment a EUA i el Japó.
- Problemes estructurals: la dislocació de les relacions econòmiques va ser més grue que la destrucció física (mercats monetaris, sistema de crèdits, connexions comercials...), i excés de capacitat d’aquell sectors lligats a la guerra (bucs, ferro, acer...)
- Problemes socials: lluites per la democràcia i la igualtat (organitzacions obreres, vot femení), relacions laborals a la indústria i serveis i la reforma agraria.
- Problemes territorials: la guerra va provocar l’aparició de nous països ( Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i Hongria) i per això Alemanya i Àustria - Hongria perden territori i població. Això provoca una ruptura de les rutes de transport i comunicació.

Després de la Guerra ve la reconstrucció però Europa va quedar molt afectada i va necessitat ajuda exterior. Els EUA van proporcionar aliments a canvi de pagaments al comptat (derrotats), crèdits (aliats) i donatius (10%total); organitzacions privades i semioficials, aliments durant alguns anys en donatiu; importacions, principal recurs per fer front al dèficit comercial i als préstecs exteriors.

Aquest tema de la 1a Guerra Mundial no es un tema fàcil i per això l’he resumit bastant, posant només les causes i les conseqüències.

La 1a Guerra Mundial, com ja he dit, la va provocar l’afany dels països a tenir més protagonisme dins de l’economia mundial i això vol dir, atacar els teus rivals més directes. Actualment, encara que s’ha evolucionat molt, les guerres hi segueixen sent, tot i que es concentren en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Ara bé, sense l’ajuda dels països potents que els hi faciliten finançament o armes de guerra aquest països no tindrien prous recursos per tirar una guerra endavant. Potser, doncs, que fem servir la intel·ligència per coses que ens donin un profit i no en coses que ho destrueixin.

EL SISTEMA INTERNACIONAL DE PAGAMENTS: EL PATRÓ OR

El fort increment de l’activitat econòmica i el creixement dels intercanvis van ser possible gràcies al creixement de l’oferta monetària i dels mitjans de pagament. La moneda, amb totes les seves variants (de compte, efectiva, real o fiduciària) i els diferents sistemes monetaris (bimetàl·lics o monometàl·lics) formaven el sistema internacional de pagaments.

A partir de 1870 les principals potències comercials es van passar al patró or, fet que va facilitar la creació i el funcionament d’un sistema monetari internacional de pagaments de patró or. El pas va ser lent perquè el patró monometal·lisme d’or tenir efectes deflacionistes.

Tot i el canvi amb el patró or, encara era necessari una major disponibilitat de mitjans de pagament que es va solucionar amb el paper moneda o bitllet de bancs, el compte corrent o dipòsit a la vista i la lletra de canvi. Les claus de la utilització del diner fiduciari van ser la seva conversió en or, establir un valor fix de conversió en or de moneda nacional (paritat) i establir les monedes com a canvi en funció de la paritat. Les conseqüències de la seva utilització van ser la estabilitat de canvi de divises i del preus, l’ajut automàtic en cas de desequilibri en la balança comercial i de pagaments (tipus d’interès) i en inversió, salaris i treball. Però aquest sistema va entrar en crisis perquè depenia molt de la balança de pagaments britànica i perquè va augmentà el dret a vot, les pressions polítiques socials i menys prioritàries a l’equilibri exterior.

En aquest tema hem parlat de la part monetària de l’economia. Hem vist les diferents formes de la moneda i els diferents sistemes monetaris. La major part d’aquest tema es molt general però hi ha unes part on concreta amb alguns països. Parla de Gran Bretanya, Alemanya, França i els EUA com a potencies pioneres en passar-se al patró or. Després es torna a anomenar a Gran Bretanya dient que la seva moneda, la lliura, era molt forta i el sistema depenia de la seva balança de pagaments. Això m’ha fet pensar en la situació que es troba actualment Gran Bretanya en quan a la moneda.

L’any 2002 va entrar l’euro a la UE i Gran Bretanya no si va adherir. Les causes van ser que al firmar el Tractat de Maastricht hi va posar una clàusula on deia que no estava obligada a formar part de la UEM. A mi, personalment, a part de les causes polítiques que hi pugui haver, tinc la sensació que també hi ha cuses històriques; la lliura havia estat una moneda molt forta, respectada i reconeguda mundialment i suposo que ara no era moment de deixar-la.

EL SORGIMENT DE L'ECONOMIA INTERNACIONAL

Després de la Revolució Industrial, completada amb la Revolució dels transports, el conjunt de l’economia es va revolucionar. La industria produïa per a vendre, per tant, el comerç interior com internacional va tenir una gran importància. Cada cop els països estaven més especialitzats, i això provocava que els sectors i els països en conjunt necessitessin intercanviar tant per comprar matèries primeres com per vendre els seus productes.

Les polítiques comercials es van basar en el lliurecanvisme i el proteccionisme. El proteccionisme va perdurar més que el lliurecanvisme perquè durant l’època del lliurecanvisme es va veure que aquesta política només beneficiava els més forts i dificultava la industrialització i el creixement econòmic dels països endarrerits.

Durant el s. XIX es va produir una forta emigració europea cap als EUA i capa colònies angleses. Les causes d’aquesta emigració van ser tan l’expulsió física com l’econòmica; l’expulsió física provocada per guerres o per pura atracció d’una vida millor i, l’expulsió econòmica provocada per manca de mà d’obra o terra pels pagesos pel creixement demogràfic i el canvi tecnològic. Les conseqüències van ser favorables per Europa perquè va provocar la disminució de la pressió sobre la terra i, en menor repercussió, va provocar una millora dels salaris industrials i de l’economia en general. Per als països d’immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d’explotació de la terra i de la inversió de capital, que només era possible disposant de mà d’obra suficient. A més a més del moviment de mà d’obra també es van produir moviments de capital i inversions internacionals.

Aquest tema que acabo de tractar crec que són els inicis del món actual en quan a l’economia. Dic això perquè es en aquesta època on la relació entre els països es va més forta, hi ha més intercanvis i el comerç internacional es fa un lloc molt important dins de l’economia.
Actualment el comerç internacional té molta importància, tots els països venen o compren productes fora de les seves fronteres i no tan sols productes, sinó que la mà d’obra també es desplaça. Amb la crisi actual, sembla que els fluxos migratoris es paralitzen una mica, segons una article del diari l’Economista (23/03/09), el qual explica que Espanya ja no es atractiva pels immigrants degut a la crisi i la paralització de la demanda de treball.

LES INDUSTRIALITZACIONS ENDARRERIDES I INSUFICIENTS

El segon cercle de disfunció de la Revolució Industrial el formen Holanda, els Països Escandinaus, Itàlia, Espanya, Rússia i el Japó. Anem a veure les seves principals característiques i la seva evolució.

• Holanda i els Països Escandinaus es van industrialitzar gràcies a l'exportació de matèries primeres demandades en el 1r cercle d'industrialització (mineral de ferro, fusta, brea, aliments...), a la producció semi elaborada, l'obertura al mercat mundial, millora en els transports i les noves formes d'energia i nous processos industrials de la Segona Revolució Tecnològica.
• Itàlia i Espanya: la falta de carbó i de mercats suficients van ser alguns dels factors del seu retràs en la industrialització. Després de la crisi de finals del s. XIX, la recuperació va venir gràcies a les inversions estrangeres, l'electricitat, el sector tèxtil i la maquinaria.
• Rússia: la seva industrialització es va produir després de la derrota de Cimera (1954-1956) gràcies a l'impuls de l'estat que va adoptar mesures en l'agricultura (abolició de l'esclavitud, diferenciació interna dels camperols: kulaks...), en el transport (xarxa ferroviària, subvencions públiques...) i la Indústria (diverses industries a cada zona).
• Japó: la seva industrialització va tenir tres punts claus:l'impuls governamental, la manca de competència d'altres països en la seva zona geogràfica i la disponibilitat d'un matèria primera amb una demanda exterior forta i creixent.

Com em pogut veure no tots els països s'industrialitzen de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. En aquesta entrada em pogut veure els països que s'industrialitzen en una segona fase. Aquests països intenten imitar els casos de Gran Bretanya i també de França i Alemanya, pero no ho aconsegueixen amb la mateixa eficencia. Crec que les industrialitzacions d'altres països es poden imitar pero cada país s'ho ha d'adaptar a les seves circumstàncies, i no tots els països poden imitar una industrialització ja que fa falta molt capital, mà d'obra i inversió.